11.6.04
El plátano de Bartolo
Avui tenia una sèrie d’entrevistes que finalment han donat molt de suc, no sé si podré absorbir tot l’allau d’informació que estic rebent, m’hauré d’ampliar el disc dur. Pel matí he anat a un centre d’estudis a la Universitat, típic despatxet de consultoria. El nivell dels consultors i dels professionals en economia del país no està malament, el nombre de doctors que circulen pels despatxos i les aules no és negligible. De fet, la UCAD (Université Cheikh Anta Diop) és tota una referència a l’Àfrica Occidental, milers i milers d’alumnes, dels quals una desena part són estrangers, dels països veïns. Tota manera, i òbviament, el que pot marxa al Marroc, a França o a Estats Units. Una de les conseqüències dels programes d’ajustament estructural ha estat l’oblit de les estructures educatives d’ensenyament secundari i superior. L’objectiu era reduir la despesa pública, i es va prioritzar l’educació primària a la resta. A qualsevol que se li pregunti què fer si té un pressupost educatiu petit i mutilat, sembla lògic que digui que cal primar l’ensenyament bàsic, element important en la reducció de la pobresa. Però la resta no es pot oblidar, la formació de quadres i la infraestructura de recerca també és important per l’estratègia de desenvolupament de qualsevol país. Entre d’altres coses, perquè així és més probable que les iniciatives siguin d’origen local i per tant menys influides pel que es fa i es desfà a les universitats del Nord. Són milers els quadres africans vàlids i competents que cada any enfilen el camí de l’exili intel·lectual. Hi ha més metges senegalesos a França que no pas a Senegal.
És divendres, i a migdia la ciutat s’atura, és l’hora de la gran pregària. He d’anar cap al centre i costa trobar transport. Finalment arribo sense més inconvenient al Ministeri de Finances, on tinc una entrevista amb un economista de la Cèl·lula de Seguiment del Programa de Lluita contra la Pobresa. Malgrat que l’horari de tarda comença a les 14:30, fins a tres quarts no s’obre la porta del Ministeri, es nota que és divendres i que el parèntesi de la pregària s’estira com el xiclet. Arribo al despatx d’en Amadou Tidiane Dia, i la secretària es veu obligada a picar a la porta cada vegada més fort. Finalment la porta s’obre, i l’evidència de la migdiada es pot llegir en els seus ulls mig clucs. Em sap greu despertar-lo del seu son ministerial. El cas és que em rep molt efusivament, fet i fet acabem parlant molta estona. La conversa és fluida i divertida, de tant en tant s’atura per explicar algun intríngulis polític del ministeri i riure. Té una certa edat, i per tant pertany a la generació que ha conegut les èpoques draconianes de l’ajustament dur dels anys 80. M’ha ajudat força parlar amb ell, perquè donada la seva posició consolidada al ministeri i sense aparents ambicions polítiques, m’ha explicat coses de l’estratègia de lluita contra la pobresa des d’un punt de vista crític, a vegades lluny de la versió institucional.Finalment he anat al Centre d’Études pour le Développment (CEPOD), un institut annex al Ministeri de Finances, i allí m’ha rebut Aliou Faye, el director. Un tio molt interessant que ha participat en nombroses delegacions negociadores amb el Banc Mundial, i al Club de París. Se’l veu una mica apartat dels cercles del Ministeri de Finances, intueixo que podria ser que el canvi de govern l’any 2000 no li acabés d’anar bé. El cas és que m’explica, des del seu búnker de paper, una immensitat de coses i d’intríngulis que només amb la llibreta i el boli no sé si seré capaç d’absorbir. De tant en tant se li escapa el riure. Riuen molt aquests senegalesos.Una cosa que m’ha semblat curiosa és que amb tothom amb qui m’he vist avui, anava vestit a la manera tradicional. És a dir, que als ministeris i a la universitat, és normalíssim trobar que el personal va amb bubús, camises brodades i pantalons a joc. Les dones, la majoria van amb els grans bubús i els mocadors al cap. Tots plegats elegantíssims.
Avui no tinc massa anècdotes, només n’explicaré una. Mentre esperava al despatx del CEPOD, les dues funcionàries de la secretaria de la direcció aparentment tenien molt poca feina, però n’hi havia una que es dedicava a embolicar pastissets, conjuntament amb una noia que feia tota la fila de ser venedora del carrer. Semblava que l’ajudés. És a dir, que a la secretaria del despatx d’un alt funcionari, es portaven a terme activitats del sector informal!
Ahir a la nit va venir en Robert a sopar. Portava la guitarra i va començar a cantar cançons cubanes (“El plátano de Bartolo”, per exemple), i finalment blues del Delta (del Mississipi). Qué bé tocava el tio. Dakar no et deixa de sorprendre. Seria que tot anava molt bé, o que els efluvis de la cervesa local afectaven la meva percepció de la realitat, el cas és que per la nit vaig fer una mala caiguda i em vaig revinclar el turmell de mala manera. Quin mal!! Eren les dues de la matinada i no era qüestió de buscar un metge, em podia aguantar fins l’endemà al matí. La quarta vegada que em faig la mateixa lesió.
Les aventures d’un tubab buscant assistència mèdica, un altre dia. Ara bé, no us preocupeu el més mínim, no tinc res trencat, només hi ha inflamació i dolor. Estic estirat amb gel al peu, i el doctor Kaouk (libanès, “bien entendu”) m’ha dit que em porti bé, i que així dilluns podré reemprendre les meves aventures a Dakar. ¶ 19:58
És divendres, i a migdia la ciutat s’atura, és l’hora de la gran pregària. He d’anar cap al centre i costa trobar transport. Finalment arribo sense més inconvenient al Ministeri de Finances, on tinc una entrevista amb un economista de la Cèl·lula de Seguiment del Programa de Lluita contra la Pobresa. Malgrat que l’horari de tarda comença a les 14:30, fins a tres quarts no s’obre la porta del Ministeri, es nota que és divendres i que el parèntesi de la pregària s’estira com el xiclet. Arribo al despatx d’en Amadou Tidiane Dia, i la secretària es veu obligada a picar a la porta cada vegada més fort. Finalment la porta s’obre, i l’evidència de la migdiada es pot llegir en els seus ulls mig clucs. Em sap greu despertar-lo del seu son ministerial. El cas és que em rep molt efusivament, fet i fet acabem parlant molta estona. La conversa és fluida i divertida, de tant en tant s’atura per explicar algun intríngulis polític del ministeri i riure. Té una certa edat, i per tant pertany a la generació que ha conegut les èpoques draconianes de l’ajustament dur dels anys 80. M’ha ajudat força parlar amb ell, perquè donada la seva posició consolidada al ministeri i sense aparents ambicions polítiques, m’ha explicat coses de l’estratègia de lluita contra la pobresa des d’un punt de vista crític, a vegades lluny de la versió institucional.Finalment he anat al Centre d’Études pour le Développment (CEPOD), un institut annex al Ministeri de Finances, i allí m’ha rebut Aliou Faye, el director. Un tio molt interessant que ha participat en nombroses delegacions negociadores amb el Banc Mundial, i al Club de París. Se’l veu una mica apartat dels cercles del Ministeri de Finances, intueixo que podria ser que el canvi de govern l’any 2000 no li acabés d’anar bé. El cas és que m’explica, des del seu búnker de paper, una immensitat de coses i d’intríngulis que només amb la llibreta i el boli no sé si seré capaç d’absorbir. De tant en tant se li escapa el riure. Riuen molt aquests senegalesos.Una cosa que m’ha semblat curiosa és que amb tothom amb qui m’he vist avui, anava vestit a la manera tradicional. És a dir, que als ministeris i a la universitat, és normalíssim trobar que el personal va amb bubús, camises brodades i pantalons a joc. Les dones, la majoria van amb els grans bubús i els mocadors al cap. Tots plegats elegantíssims.
Avui no tinc massa anècdotes, només n’explicaré una. Mentre esperava al despatx del CEPOD, les dues funcionàries de la secretaria de la direcció aparentment tenien molt poca feina, però n’hi havia una que es dedicava a embolicar pastissets, conjuntament amb una noia que feia tota la fila de ser venedora del carrer. Semblava que l’ajudés. És a dir, que a la secretaria del despatx d’un alt funcionari, es portaven a terme activitats del sector informal!
Ahir a la nit va venir en Robert a sopar. Portava la guitarra i va començar a cantar cançons cubanes (“El plátano de Bartolo”, per exemple), i finalment blues del Delta (del Mississipi). Qué bé tocava el tio. Dakar no et deixa de sorprendre. Seria que tot anava molt bé, o que els efluvis de la cervesa local afectaven la meva percepció de la realitat, el cas és que per la nit vaig fer una mala caiguda i em vaig revinclar el turmell de mala manera. Quin mal!! Eren les dues de la matinada i no era qüestió de buscar un metge, em podia aguantar fins l’endemà al matí. La quarta vegada que em faig la mateixa lesió.
Les aventures d’un tubab buscant assistència mèdica, un altre dia. Ara bé, no us preocupeu el més mínim, no tinc res trencat, només hi ha inflamació i dolor. Estic estirat amb gel al peu, i el doctor Kaouk (libanès, “bien entendu”) m’ha dit que em porti bé, i que així dilluns podré reemprendre les meves aventures a Dakar. ¶ 19:58
