Un autre Sénégal est possible Abans de res, estic bé de salut, el peu va molt millor. Tot i que encara em fa una mica de mal, les meves aventures a Dakar no s’han vist limitades. A més a més, la temperatura continua permetent el normal desenvolupament de l’activitat humana. A l’interior del país les pluges ja han començat en alguns punts, com a Tambacounda o la Casamance, però aquí encara no han arribat. Els indígenes asseguren que abans plovia més, per aquesta època ja havien començat les precipitacions, que s’estenien fins a l’agost. Serà que tot es globalitza, fins i tot el canvi climàtic, que per descomptat no han provocat els africans. Tot i que l’aportació de l’agricultura al conjunt de la producció del país és petita, és el sector que més gent ocupa, i del qual depèn l’alimentació de la major part de població rural. De manera que una mala pluviometria posa en perill les possibilitats d’una alimentació correcta de molta gent. Ja els va passar fa un parell d’anys, i davant de l’evidència dels problemes alimentaris, el govern va posar en marxa plans d’emergència alimentària, sobre tot a la zona del riu al Nord, a la frontera amb Mauritània. El govern va tenir l’habilitat, però, d’amagar l’existència de tal crisi, i fins i tot va rebutjar ajut alimentari internacional.
Un autre Sénégal est possible. Aquest és el lema del Fòrum Social Senegalès, que he conegut aquest matí. De fet, però la meva visita tenia un altre objecte, que era parlar amb Demba Moussa Dembelé, economista col·laborador de la CONGAD, Conféderation d’ONG d’Appui au Développement, que agrupa més de 150 ONG senegaleses. La CONGAD té la seu fora del centre de Dakar, lluny. És un barri prop de l’aeroport, Sacré Cœur. La casa està tan perduda que el taxi volta i volta, i no hi ha manera de trobar-ho. Portàvem més de mitja hora fent voltes pel barri. Ni tan sols el clàssic recurs de la pregunta a l’índigena funciona, ningú no ho coneix. Uns nois amb poca feina que s’estan davant d’una ferreteria riuen per sota el nas cada vegada que hi passem, que a última hora potser han estat quatre o cinc vegades. El mètode cartesià occidental de taxonomitzar-ho tot per tal de no arribar a situacions d’aquesta mena, a Senegal és bastant desconegut. Les adreces precises només existeixen pels carters. Això em recorda una vegada a l’illa de Gorée, quan tot fent el turista li vaig demanar l’adreça al senyor d’un restaurant amb el que ens havíem fet una foto, per tal d’enviar-li per correu, i em va dir: “Mfodi, Gorée”. Aquesta era tota la seva adreça postal, i creieu-me que la foto li va arribar.  ¶ 20:03 0 comments

  Verano Azul Amb els meus companys de casa hem quedat que anirem a la platja. Sincerament, anar a la platja em fa una il·lusió infantil, serà que és el meu primer dia de platja de l’any. Abans, però, necessito comprar-me un banyador!! Serà l’excusa per anar al mercat de Gueule Tapée, un barri popular al costat del meu, passejar una mica i copsar l’ambient de diumenge al matí. El camí desde l’inici del barri fins al mercat se’m fa molt entretingut. Sembla que tothom estigui al carrer, davant de les cases i passejant amunt i avall. Mares que pentinen les seves filles, vells que van i vénen de la mesquita. Petits ramats de béns i cabres entorpeixen el passeig. Es belluguen molt, deu ser la seva manera de pregar que avui no sigui el seu dia. Però sobretot destaquen els milions de nens que hi ha per tot arreu, amb graus de perillositat variable, fent el que fan tots els nens del món: jugar fins a l’extenuació.
(parèntesi pel Toni i demés iniciats: en las antípodas...)
Hi ha gent que no deixa de treballar, com fusters i ferrers. També hi ha moltes dones que venen al carrer cacahuets, mangos, etc., de fet avui deu ser el dia amb més possibilitats de fer una mica de calaix. Les parades del mercat estan gairebé totes obertes, i finalment triomfo amb el banyador. Em va petit (de cintura, no us penseu), i està mal tallat, però com que no vaig a Saint-Tropez, i és l’únic que he trobat, me’l quedo. El primer preu que em dóna el venedor és de 1500 CFA (una mica més de 2 €). Al·lucino papallones. No goso regatejar. Miro l’etiqueta i veig Made in Bangladesh. No vull ni imaginar-me el que deu haver cobrat l’obrer(a) que l’ha fet.De tornada a casa, passo per la platja de Soumbediune. L’estesa de barques indica que avui molts no han sortit a pescar. M’acosto a una solitaria dona que feineja amb un cossi curull de peix, amb la intenció de parlar una estona. La barrera lingüística és insuperable, la meva mitja paraula de wòlof i les seves quatre de francès són insuficients per donar vida a una conversa.
Passejar per Gueule Tapée i Soumbediune és tota una prova per la pituïtària. Les olors són molt fortes. Els sistemes públics de sanejament d’aigua són els que són, de manera que els aromes fètids són permanents. L’atmosfera dels voltants del mercat i del propi mercat també és difícil de suportar. La platja de Soumbediune és particularment pudent, pel peix, però també perquè hi ha una claveguera que aboca directament a l’oceà des d’un racó de la platja.D’altra banda, a la ciutat i durant el dia, la pol·lució dels cotxes es fa sentir molt i molt. Hi ha moments que faria com aquells japonesos que van pel món amb mascaretes de cirurgià. Ara entenc plenament el sentit de la ITV. Si tots els cotxes que circulen per Barcelona contaminessin com els de Dakar, no s’hi podria viure.
Finalment enfilem cap a la platja!! Com adolescents de Verano Azul, anem cap a Yoff en tres ciclomotors (per cert, qui sóc jo, el Piraña?). Sense casc, sense ITV, i m’imagino que sense papers. Yoff és una petita ciutat al nord de Dakar, que viu abocada al mar, hi ha molts pescadors. La platja de Yoff dóna al Nord i és molt oberta, de manera que cal no aventurar-se a fer competicions de natació, és realment perillós allunyar-se de la vora, el corrent és fortíssim. Hi ha trossos de la platja que són privats (??!!). Són com una mena de tancats en els que hi ha uns coberts de palla. Per una mica més de 2€ en llogues un, i pots deixar les teves coses, estar-te a l’ombra (els bombonets com jo no podem estar molta estona al sol), i anar a l’aigua tranquil que hi ha un vigilant. Òbviament, els principals clients són els tubab i els libanesos, encara que també veus alguns autòctons.
L’obsessió dels senegalesos per l’esport arriba a la platja el diumenge. No són pocs els que veus corrents i fent flexions. Molts nens juguen a la lluita senegalesa, un mena de lluita grecorromana o de sumo, que consisteix en tombar l’altre i immobilitzar-lo.
(en las antípodas...)
La lluita senegalesa és un negoci que mou fortunes a Senegal. Els més puristes t’expliquen que abans hi havia tota una història ritual darrera, cada lluitador tenia els seus fetitxers, i els prolegòmens eren llargs i complexos. Ara, a nivell dels grans lluitadors tot això s’ha banalitzat, la pela és la pela.
La platja de Yoff és immensa, oceànica. Això és un mar i unes platges de veritat, res a veure amb el Mediterrani, excessivament racional. A mesura que avança la tarda, arriba més i més gent. Hi ha molts més nois que noies. Dones de certa edat, ni una. A ponent, el sol enteranyinat m’ofereix un contrallum de centenars de punts negres que es belluguen amunt i avall de la platja. L’illa d’Ngor, també a ponent, tanca el paisatge, matisat de tant en tant per avions que s’enlairen o aterren a l’aeroport de Yoff.
M’agrada el mar, i no em demaneu per què. No ho sé. Potser per la simplicitat absoluta dels paisatges que ofereix. Potser és un afer ètnic. La meva mare és de Vinaròs, el meu pare del Poblenou, i la nena (si tot va bé) naixerà a l’Hospital del Mar.  ¶ 20:01 0 comments

  Lamine Germans,la salut va millor, finalment l’accident domèstic no ha estat res, tinc el peu sencer i camino autònomament. La veritat és que en un moment donat em vaig espantar, era la quarta vegada que em feia la mateixa lesió, i la sentida va ser tremenda, i això que anava un pèl anestesiat.A les vuit del matí del dissabte, amb certa ressaca i el turmell com una pilota de tennis, posa’t a buscar metge. Era la primera vegada que necessitava assistència mèdica a l’Àfrica, i no us vull enganyar que no les tenia totes. Ara bé, Dakar és Dakar, i amb aixó ja m’enteneu. Vull dir que amb calés tens accés a serveis de nivell més que acceptable, i jo, com que sóc tubab (blanc) tinc calés i per tant no hi ha problema.Mitjançant la fantàstica assegurança de viatges El Corte Inglés, el doctor Kaouk de seguida em truca al mòbil (la importància de tenir calés). Diu que m’envia un cotxe que em portarà a fer una radiografia, i després a la seva consulta.En Lamine deu tenir uns 22 o 23 anys. Ve del sud, de la Casamance. Em confessa que pràcticament no ha fet l’escola. Jo li dic que ara que té una feina s’hi pot posar i reprendre-ho. Em respon que no pot ser, que treballa tot el dia fins i tot els diumenges, que té dos fills, i que també té al seu càrrec la dona i els seus pares. A més, treballar de xofer pel Dr. Kaouk no és cap bicoca. Les coses no són ni fàcils ni evidents, sort que en aquell moment em criden per passar a la sala de radiografies.El Dr. Pineau, aparentment francès i també aparentment radiòleg, diu que no hi ha res trencat, respiro fondo i alleujat, al-hamdulillah. Creieu-me que m’havia arribat a fer la pel·lícula d’haver de tornar abans d’hora, amb tot el sidral que això podia comportar.Finalment, el Dr. Kaouk, inequívocament àrab, em visita a la seva consulta i confirma el diagnòstic. Mentre em visita rep una trucada de l’ambaixada francesa per una urgència: demà ha d’anar a Costa d’Ivori a repatriar un francès amb avió medicalitzat. Més enllà del que em pugui semblar les oportunitats que tenen uns i altres, em tranquil·litza saber que és un metge de confiança.La consulta està decorada amb fotos d’avions militars, i fins i tot hi ha una mena de maqueta amb armes automàtiques de joguina. No m’estranyaria que fos metge militar, i que l’evacuació de Costa d’Ivori tingués a veure amb la situació de calma tensa que viu el país, amb nombroses forces franceses d’interposició.Davant meu, a la cua de la consulta, hi ha dos espanyols, jo diria que andalusos (“joé qué caló”, afirmava un, que a més a més exagerava perquè no en feia tanta). A Dakar hi ha certa presència d’andalusos, canaris i gallecs, relacionada amb la pesca. La pesca ja és la principal exportació senegalesa, molt per davant del cacahuet, el cultiu colonial.A migdia torno a ser a casa, estic destrossat de l’activitat frenètica d’aquests dies, i el meu (gran) peu es mereix un descans. Anul·lo una cita amb un professor del CREA (què us penseu, que no penco o què?), i em regalo amb una migdiada.
Per la nit hi ha sarau a casa, això és un riu de gent. Francesos, franceses i africans assimilats en molts aspectes. És absolutament necessari per part meva, que faci un esforç per tenir clar que l’Àfrica que estic vivint és real, però que no té res a veure amb el que viu el 99% de la població. I no parlo només de la pobresa, sino també de l’estil de vida. Hi ha molts senegalesos que no són pobres i que porten una vida poc o gens occidentalitzada. M’encantaria sortir de Dakar, però no podrà ser. De fet, per veure segons què no cal sortir de Dakar, a qualsevol barri de la banlieu la vida es complica per molts dels seus habitants, i la pobresa t’escup a la cara tota la seva obscenitat.  ¶ 19:59 0 comments

  El plátano de Bartolo Avui tenia una sèrie d’entrevistes que finalment han donat molt de suc, no sé si podré absorbir tot l’allau d’informació que estic rebent, m’hauré d’ampliar el disc dur. Pel matí he anat a un centre d’estudis a la Universitat, típic despatxet de consultoria. El nivell dels consultors i dels professionals en economia del país no està malament, el nombre de doctors que circulen pels despatxos i les aules no és negligible. De fet, la UCAD (Université Cheikh Anta Diop) és tota una referència a l’Àfrica Occidental, milers i milers d’alumnes, dels quals una desena part són estrangers, dels països veïns. Tota manera, i òbviament, el que pot marxa al Marroc, a França o a Estats Units. Una de les conseqüències dels programes d’ajustament estructural ha estat l’oblit de les estructures educatives d’ensenyament secundari i superior. L’objectiu era reduir la despesa pública, i es va prioritzar l’educació primària a la resta. A qualsevol que se li pregunti què fer si té un pressupost educatiu petit i mutilat, sembla lògic que digui que cal primar l’ensenyament bàsic, element important en la reducció de la pobresa. Però la resta no es pot oblidar, la formació de quadres i la infraestructura de recerca també és important per l’estratègia de desenvolupament de qualsevol país. Entre d’altres coses, perquè així és més probable que les iniciatives siguin d’origen local i per tant menys influides pel que es fa i es desfà a les universitats del Nord. Són milers els quadres africans vàlids i competents que cada any enfilen el camí de l’exili intel·lectual. Hi ha més metges senegalesos a França que no pas a Senegal.
És divendres, i a migdia la ciutat s’atura, és l’hora de la gran pregària. He d’anar cap al centre i costa trobar transport. Finalment arribo sense més inconvenient al Ministeri de Finances, on tinc una entrevista amb un economista de la Cèl·lula de Seguiment del Programa de Lluita contra la Pobresa. Malgrat que l’horari de tarda comença a les 14:30, fins a tres quarts no s’obre la porta del Ministeri, es nota que és divendres i que el parèntesi de la pregària s’estira com el xiclet. Arribo al despatx d’en Amadou Tidiane Dia, i la secretària es veu obligada a picar a la porta cada vegada més fort. Finalment la porta s’obre, i l’evidència de la migdiada es pot llegir en els seus ulls mig clucs. Em sap greu despertar-lo del seu son ministerial. El cas és que em rep molt efusivament, fet i fet acabem parlant molta estona. La conversa és fluida i divertida, de tant en tant s’atura per explicar algun intríngulis polític del ministeri i riure. Té una certa edat, i per tant pertany a la generació que ha conegut les èpoques draconianes de l’ajustament dur dels anys 80. M’ha ajudat força parlar amb ell, perquè donada la seva posició consolidada al ministeri i sense aparents ambicions polítiques, m’ha explicat coses de l’estratègia de lluita contra la pobresa des d’un punt de vista crític, a vegades lluny de la versió institucional.Finalment he anat al Centre d’Études pour le Développment (CEPOD), un institut annex al Ministeri de Finances, i allí m’ha rebut Aliou Faye, el director. Un tio molt interessant que ha participat en nombroses delegacions negociadores amb el Banc Mundial, i al Club de París. Se’l veu una mica apartat dels cercles del Ministeri de Finances, intueixo que podria ser que el canvi de govern l’any 2000 no li acabés d’anar bé. El cas és que m’explica, des del seu búnker de paper, una immensitat de coses i d’intríngulis que només amb la llibreta i el boli no sé si seré capaç d’absorbir. De tant en tant se li escapa el riure. Riuen molt aquests senegalesos.Una cosa que m’ha semblat curiosa és que amb tothom amb qui m’he vist avui, anava vestit a la manera tradicional. És a dir, que als ministeris i a la universitat, és normalíssim trobar que el personal va amb bubús, camises brodades i pantalons a joc. Les dones, la majoria van amb els grans bubús i els mocadors al cap. Tots plegats elegantíssims.
Avui no tinc massa anècdotes, només n’explicaré una. Mentre esperava al despatx del CEPOD, les dues funcionàries de la secretaria de la direcció aparentment tenien molt poca feina, però n’hi havia una que es dedicava a embolicar pastissets, conjuntament amb una noia que feia tota la fila de ser venedora del carrer. Semblava que l’ajudés. És a dir, que a la secretaria del despatx d’un alt funcionari, es portaven a terme activitats del sector informal!
Ahir a la nit va venir en Robert a sopar. Portava la guitarra i va començar a cantar cançons cubanes (“El plátano de Bartolo”, per exemple), i finalment blues del Delta (del Mississipi). Qué bé tocava el tio. Dakar no et deixa de sorprendre. Seria que tot anava molt bé, o que els efluvis de la cervesa local afectaven la meva percepció de la realitat, el cas és que per la nit vaig fer una mala caiguda i em vaig revinclar el turmell de mala manera. Quin mal!! Eren les dues de la matinada i no era qüestió de buscar un metge, em podia aguantar fins l’endemà al matí. La quarta vegada que em faig la mateixa lesió.
Les aventures d’un tubab buscant assistència mèdica, un altre dia. Ara bé, no us preocupeu el més mínim, no tinc res trencat, només hi ha inflamació i dolor. Estic estirat amb gel al peu, i el doctor Kaouk (libanès, “bien entendu”) m’ha dit que em porti bé, i que així dilluns podré reemprendre les meves aventures a Dakar.  ¶ 19:58 0 comments

  Mus, mus Vist l’èxit de la primera crònica, em veig amb l’obligació de satisfer als meus lectors. Abans de res, como els senegalesos, us preguntaré com esteu de salut i com va la família. Jo estic bé, i la meva família també, al-hamdulillah. Els meus progressos amb el wòlof també van bé, avui he après a dir “abocar”, es diu “rot”.El sol no acaba de sortir a Dakar, està sempre enteranyinat, fa ressol. D’altra banda, la calor m’està respectant molt i molt, i al Sahel no sabeu com s’agraeix. Està fent temperatures primaverals, a migdia deu arribar a 26-28 graus, i de matinada t’has de tapar. Es dorm de meravella. Això sí, a les 7 del matí, el soroll del carrer ja em desperta. Els senegalesos fan horari de pagès, a punta de dia ja hi ha moviment. Davant de la meva finestra hi ha un ferrer, i a les set del matí ja sento el moviment de la furgoneta i del material amunt i avall, i també els riures incontrolats i les converses amb un to de veu un pèl superior al que estem acostumats. Els senegalesos, com en general a l’Àfrica Occidental, són molt expansius i vitals. Riuen tot el dia, i en situacions aparentment serioses, com en els ministeris. La veritat és que dóna vida el bon humor que gasten.En aquest tres dies Déu n’hi do les coses que tinc per explicar. El dimecres vaig estar a un parell de centres de recerca que em van impressionar gratament. Primer vaig estar a CODESRIA (council for the development of social science research in africa), que resulta que tenen la seu continental a Dakar. Un pou d’informació que, òbviament, no podré absorbir. Després vaig anar a CRDI (Centre de Recherches en Développement International), que depèn del govern canadenc, però que és independent de l’agència de cooperació de Canadà. A Dakar tenen la seu per Àfrica occidental i central. Realment es veu que tenen mitjans, l’edifici està molt ben acondicionat pels estandards senegalesos. Tenia la referència d’un tal Moussa, i el tio em va rebre amb els braços oberts. Entre que són expansius i aquest semblava que tenia poca feina, la combinació va ser perfecta. Em va començar a recitar trossos de poemes de Garcia Lorca, i també em va preguntar què feia l’Aznar. Bé, el cas és que al CRDI tenen línies de recerca molt interessants i disposen de força documentació. Vam estar xerrant molta estona, em trobava a gust, em va saber greu marxar i no poder-li recitar cap poema sencer de García Lorca.Vaig arribar a casa una mica estressat, la quantitat d’informació a gestionar és enorme, i vaig començar a veure que 15 dies no seran pràcticament res. Fins i tot em vaig desanimar una mica, el propòsit de la recerca no el veia prou sòlid sobre el terreny.He estat tot el dia al “meu” despatx de l’IFAN, amb vistes a l’ocèa. Connectat a Internet amb banda ampla en un edifici que cau a trossos, paradoxes africanes. En algun moment, no vaig poder evitar pensar que estava just davant d’una de les rutes marítimes més sinistres de la història de la humanitat, la que mena de la península de Cap Verd al nordest de Brasil. No són pocs els que afirmen que demogràficament, i malgrat el neomalthusianisme encara vigent, Àfrica encara no s’ha recuperat de la tracta negrera. A l’hora de dinar tinc l’oportunitat de fer una cosa que encara no havia fet: mirar la tele. De viatge onsevulla, és convenient mirar la tele, escoltar la ràdio i llegir diaris, és una manera excel·lent de prendre el pols de qualsevol país. El noticiari és molt avorrit, i gairebé tot són actes institucionals del govern. El culebrón brasiler doblat al francès (“Joseduardu, je t’aime”, “Mariafernandá, ne me quittes pas”) tampoc no té massa interès. El que sí que té més gràcia són els vídeos musicals de producció local. Els dos que he vist són de hip-hop, fet que em confirma que als senegalesos els encanta aquesta música. De fet, a França la cultura juvenil negra també és molt hip-hopera, i no cal dir a EEUU. Odio profundament el hip-hop, per tant m’abstindré de comentaris musicals. El que m’ha fet gràcia és veure com en un d’ells es feia una ostentació tecnològica exagerada. El cantant, molt jove, sortia amb un scooter, i també en un tot-terreny japonès enorme. Resulta que el tio es volia lligar a una tia que en tot el vídeo no es desenganxa d’un reproductor de CD mentre juga amb un telèfon mòbil enviant (i rebent) SMS. El tio més tard surt a l’estudi manipulant una enorme taula de mescles. Ah, i cantava en francès (el de l’altre vídeo cantava en wòlof). Tota una apologia de la modernitat, i això ho dic sense ànim de crítica, sino com a simple constatació de que hi ha una Àfrica moderna i modernitzant.Al caure el sol, a la platja de l’IFAN apareixen centenars de nois que baixen a fer esport. L’impacte que ha tingut l’èxit de la selecció de futbol al Mundial de Corea es fa veure. De fet, per tota la ciutat hi ha molts joves que van amb la samarreta de la selecció. Em fa certa gràcia comprovar que fan exercicis típics d’escalfament de futbolista i poca cosa més. Curiosament, després no juguen a futbol!!!Abans de retirar-me no he pogut evitar la temptació d’anar a fer una visita al mercat de peix de Soumbediune (pronuncieu “sumbedyún”), ben bé al costat de casa. Feia tres anys que no entrava en una platja africana. En un escàs minut he recuperat olors i sensacions. Tot el món Lebu concentrat en una platja. Piragües de mil colors, peixos de tota mena acabats de sortir del mar, camàlics, nens que t’empaiten perquè els compris la bossa de plàstic amb la que t’enduràs el peix i, sobretot en aquella hora, dones. Les venedores són bàsicament elles. Grosses, cridaneres, rialleres.Els sopars que aquests dies he tingut a casa, poden ser moltes coses però no pas avorrits. Sempre hi ha algú altre que passa. De manera que els de la casa, que som quatre, sovint acabem en minoria. Dels dos companys que tinc, Antoine i Candice, ella està aparellada amb en Hamoude, un senegalo-libanès de Dakar. En Hamoude sempre porta algú a sopar, la seva germana petita, el seu cosí, o simplement col·legues. Avui han vingut una algeriana que va fugir del terrorisme del seu país per instal·lar-se a Dakar, i una senegalesa que porta bessonada, motiu d’animada conversa, com us podeu imaginar. També passa per casa el veí, en Robert, un senegalès cartesià extraordinàriament cultivat que treballa com a traductor per la Comissió Econòmica per Àfrica de Nacions Unides, i que sovint està a Addis Abeba, la capital etíop i seu de la Comissió.
(parèntesi per la Yoya i demés iniciats:La conya ha estat que la prenyada ha començat a dir-li “mus, mus” al Robert. Per què? Perquè en Robert és serer i la llegenda diu que els serer es transformen en gat quan volen. Quan a Senegal algú vol fer emprenyar algú serer, simplement li diu “mus, mus”, que vol dir “gat, gat”)
Els libanesos de Dakar formen una nombrosa comunitat, i són molt visibles. Aparentment no viuen a part, se’ls veu força barrejats amb els autòctons. Econòmicament formen part de la classe dominant, però en tot cas no són hegemònics. Ara bé, és cert que al país els negocis mitjans o grans (concessionaris de cotxes, magatzems, mitjà i gran comerç), i també una part de la classe professional (metges sobretot), són libanesos. Aquesta és una característica de totes les excolònies franceses. Recordo que a Mauritània o Malí passava el mateix. N’hi ha que són senegalesos de segona i tercera generació. Se’ls veu molt afrancesats i amb un estil de vida molt europeu. Malgrat això, tots els que he conegut parlen wòlof perfectament, conserven l’àrab libanès per parlar entre ells. Pel carrer, moltes noies que fàcilment identifiques com a libaneses van amb el cabell totalment tapat, senyal del rigor religiós d’algunes famílies.
És el primer país musulmà que visito després de la caiguda de les Torres Bessones, amb la qual cosa, la qüestió religiosa mereix algun comentari. L’Islam que detecto pels carrers de Dakar no ha canviat tant en els últims tres anys. Potser sí que veig més noies amb el cabell tapat, tant autòctones com libaneses. Però també és veritat que m’esperava veure més imatges de Bin Laden, ja que m’havien dit que moltíssima gent portava samarretes amb la seva imatge, i que els autobusos (els inversemblants “Niaga Niaye”) també estaven decorats amb fotos del saudita. Ni una cosa ni l’altra. Com Bush, hauré de continuar buscant a Bin Laden.  ¶ 19:56 0 comments

  Xiqueta Serà una nena!! M’he aixecat amb cert nerviosisme, avui era el gran dia. Una mica més i entro a la dutxa amb el telèfon!! A mig cafè ha arribat la trucada, i no he pogut evitar emocionar-me. Tot va com una seda, avui li han vist les manetes, el cor, les cames, el cap. Com que no li han vist la tita hauran determinat que és nena...També han vist com es bellugava molt, sembla més Alcoceba que Colom.
Avui sembla que surt el sol a Dakar. Després de dos dies amb el cel enteranyinat, l’ambient s’ha aclarit. Fa un temps primaveral, són les 10 del matí i no devem estar a més de 22 graus. He de resistir la temptació d’anar a la platja!! Ahir vam anar a sopar a unes barraquetes al costat de la platja, en una zona amb unes cases i uns hotels que fan caure de cul. Vam menjar peix i marisc, passava l’aire i s’hi estava de bé. Ara, no voldria que pensessiu que no foto res, això són els esbarjos nocturns.  ¶ 12:46 0 comments

  Dakar, Dakar Germans,Ara que tinc una mica de temps em disposo a explicar-vos quatre coses dels meus dies a Dakar. La calor m’està respectant i després de fer alguns encàrrecs a la ciutat, aquí em teniu, davant del teclat i d’una Gazelle (cervesa local altament acceptable), plàcidament ajagut en un matalàs a terra al porxo de la casa.Porto dos dies, no sé si és molt o poc, però en tot cas les anècdotes i les experiències de tot tipus es van acumulant. La darrera vegada que vaig estar a Dakar va ser fa tres anys i de vacances, amb la qual cosa la percepció era sensiblement diferent. També heu de tenir en compte que Dakar no és exactament África, o en tot cas, la realitat africana que representa Dakar és molt particular. Darrera la capital amb tocs chics i europeus, hi ha un rerepaís empobrit i malcontent, que de fet agrupa la major part de la població.Del viatge en si no hi ha gran cosa a explicar, tan sols una bella dama maliana que amb la mirada em va demanar ajuda per carregar el nen de quatre mesos a Madrid. Davant el meu gest (simple, mínim), m’etziba un “vous êtes adorable” que em va fer posar vermell, i els blancs, quan ens posem vermells se’ns nota. Que consti que jo ho havia fet per gentilesa, i també empès per la necessària solidaritat que jo també necessitaré d’aquí uns mesos.A l’arribada a Dakar m’esperava en Sam, evidentment havia vingut amb un cosí. Als aeroports africans sempre és d’agrair que et vinguin a buscar, i més quan és de nit. He anat a petar en una casa on hi ha dos cooperants francesos acollidors i simpàtics. L’Antoine de seguida s’ofereix per portar-me a fer una volta amb la seva motoreta pels voltants de la casa, per mostrar-me el barri. La casa està a Fann-Hock, un barri molt acceptable, no és massa chic i és tranquil. Al costat del mar!! Estic a 10 minuts a peu de la mar, de la “corniche”, prop del mercat de peix de la platja de Soumbediune. A més, el mar també atempera el clima, la calor no és excessiva.La casa està atrotinada, però és eficaç. Tenim petits luxes, com guardià nocturn i una noia que ve a fer feines i que està tot el dia per casa. Sí, venim a l’Àfrica buscant vies alternatives, però reproduïm esquemes neocolonials. El fet és que de seguida vaig estar perfectament instal·lat, i el dilluns a primera hora ja em podia posar a treballar.Tal com havia quedat amb en Papa Demba Fall, vaig anar a veure’l al seu despatx de l’IFAN (Institut Fondamentale d’Àfrique Noire). Davant de la mar. És al·lucinant veure els mitjans amb els que treballen els professors universitaris a l’Àfrica. El despatx d’en Papa cau a trossos, i els embolics de cables elèctrics fan por. El prestigiós IFAN, tota una referència en el món intel·lectual africà, no coneix una de les seves millors èpoques.En Papa m’acull amb els braços oberts, em dóna les claus del seu despatx i insisteix perquè porti l’ordinador i així pugui treballar amb Internet. És així com esdevinc investigador convidat a l’IFAN. Tindré una taula en un despatx amb vistes a l’oceà. No està malament per començar. A mig matí vaig cap al centre per anar a un cybercafé i començo a captar el ritme de la ciutat. És impressionant el número de cotxes, com ha augmentat, cosa que provoca en certs moments col·lapses circulatoris. També es nota cert desenvolupament econòmic, els fruits del creixement que hi ha hagut des de 1995. Com en tot model de desenvolupament neoliberal, és un creixement desigualitari. Al costat de grans tot-terrenys japonesos, 3 o 4 noiets que es barallen per netejar-lo i cobrar 100 o 200 CFA. Per descomptat, els carrers del centre estan envaïts per estols de venedors que t’ofereixen des de calçotets amb la cara de Michael Jordan, a escombres o artesania de tota mena. Malgrat les diferències, la societat senegalesa està cohesionada i és estable. De fet, en més de 40 anys d’independència, no hi ha hagut violència política, excepte en el cas de la Casamance i dels enfrontaments ètnics al 89 entre mauritans i senegalesos. Tot plegat no res si ho comparem amb els veïns.La feina és més complicada del que sembla, en tan sols 15 dies he de fer moltes coses, i a l’Àfrica les coses són més lentes. Millor dit, segurament a Europa les coses van massa depressa. Els primers contactes que faig no són gaire engrescadors, o els responsables són fora o que truqui la setmana vinent, o que porti una carta de presentació...Avui dimarts les coses han anat millor, he anat al Ministeri de Finances i m’han fet cas, i el divendres tinc una reunió amb dos economistes de la cèl·lula de seguiment del programa de lluita contra la pobresa. Després he pogut parlar amb una investigadora del Centre de Recherches Économiques Apliquées, i també m’ha dit que demà em rebrà. O sigui que aixó comença a rutllar. Encara espero resposta del FMI, així com de la Comissió Europea. Els del Banc Mundial no s’enrollen tant, hauré d’insistir-hi.Acabaré amb un parell d’anècdotes. Avui he agafat un taxi i parlant parlant, el taximan (com n’hi diuen aquí) m’ha començat a explicar mig en wòlof mig en francès que ell és de Kaolack i que té dues dones, les quals viuen juntes a Kaolack mentre ell fa el taxi a Dakar. Entre elles es porten bé, assegura. De fet, la segona dona ha volgut posar a la filla que han tingut el nom de la primera dona. El problema per ell és que només pot anar a veure-les un cop al mes com a molt, i que els tres o quatre dies que hi està són molt exigents amb la seva masculinitat. Cada nit amb una i tres o quatre vegades. “És realment cansat”, afirma amb cara de patiment.Avui també, dinant a la universitat, he conegut el responsable del programa d’universitats de la “Francophonie” (instrument neocolonial francès de tall cultural). El tio explicava indignat com a Dakar en una reunió internacional amb traductors de l’anglès al francès, el representant del Banc Mundial va fer el discurs en anglès, sabent francès. “Quina falta de respecte, tothom sap que la llengua oficial de Senegal és el francès!!”. M’he mossegat la llengua, n’hi ha que es pensen que aquest racó d’Àfrica encara és seu. Ni l’anglès ni el francès són llengües senegaleses, que jo sàpiga. Tot això després d’algun comentari despectiu dels corsos. Jacobins sense fronteres.Demà més.  ¶ 21:44 0 comments