El Correu del Txad
28.9.05
  Alternatives africanes?
Després de gairebé dues setmanes de preparació, avui hem fet la primera sessió del grup de treball. Durant tres setmanes debatrem sobre textos l’estratègia de reducció de la pobresa del govern txadià, que en realitat és una imposició del Banc Mundial. Els components del grup són gent propera a les organitzacions de la societat civil (associacions, sindicats, etc.), i la idea és que s’estableixi un grup de reflexió i anàlisi que forneixi elements de crítica que després serviran per fer pressió al govern o als grans donants (Banc Mundial, Fons Monetari i Unió Europea).M’ha tocat fer la primera exposició i crec que me n’he sortit. Era la primera vegada que feia un “exposé” en públic en la bella llengua de Molière. Els primers minuts han estat testimonis d’algun embarbussament, però crec que després se m’entenia bé. De fet, el francès tampoc no és la seva llengua. Els he explicat la relació entre l’ajustament estructural i les actuals estratègies del Banc Mundial, que diuen que estan centrades en la reducció de la pobresa, però en realitat és l’ajustament estructural de sempre. Alguna cosa haurà quedat. Espero.
La discussió ha estat molt bé, i m’ha servit per adonar-me’n del poc accés que tenen els txadians als grans debats internacionals. Això, i la falta de recursos fa que sigui molt complicat dissenyar estratègies alternatives, o simplement reflexió amb coneixement de causa. Actualment a l’Àfrica hi ha molt pocs centres de recerca que tinguin capacitat d’elaborar un discurs alternatiu al model de Washington. I més important encara, amb capacitat de difondre’l.
 
26.9.05
  VISCA LA MEDICINA CUBANA!!!
Acabo d’arribar d’una consulta mèdica improvisada en diumenge al matí. Ahir dissabte vaig anar a veure en Beassem a l’hospital, que estava convalescent d’una operació, i quan baixava del cotxe vaig fer tal mal gest amb el genoll que em va fer crec. No va ser una sentida insuportable, simplement vaig notar que el genoll marxava de lloc i tot seguit no era capaç de posar el peu a terra. Certament em vaig espantar una mica, mai no he tingut res als genolls. Per un moment em vaig imaginar al costat d’en Motta, en Gabri, en Larsson i en Edmilson fent cua a la consulta del Dr. Cugat a Barcelona. Be, vaig arribar com vaig poder a l’habitació tot sol. El noi de l’hotel em va portar una mica de gel (un petit miracle a aquelles hores), i he passat com he pogut la nit, sense ni tan sols poder trucar a l’assegurança a Madrit.Finalment aquest mati he pogut trucar a l’asseguradora i la seva resposta ha estat esperable: no tenim xarxa d’assistència al Txad i per tant espavila’t i ja ens passaràs la factura. De seguida en Marc i en Jorge (un xilè responsable de l’ajuda humanitària d’Intermon) m’han donat la millor noticia possible: ‘coneixem un traumatòleg cubà’. Fantàstic!! M’he quedat molt tranquil. De totes maneres, cal fer-se una radiografia, i després d’acudir a una clínica privada on només en fan els dilluns, dimecres i divendres, arribem a l’Hôpital Général de Réference Nationale, l’estructura sanitària publica mes important del pais. Amb l’objectiu de fer-me una radiografia i després anar a buscar el ‘compañero traumatólogo’, entro per urgències. Se’m fa difícil descriure l’estat de les instal·lacions, simplement fan por. Amb una cadira de rodes, que de fet no esta malament, un auxiliar vestit d’un taronja com el dels presos de Guantánamo em passeja per les instal·lacions buscant la sala de radiologia. És una simple radiografia i per tant no hi ha motiu per amoïnar-se. Ara, si m’haguessin de fer qualsevol altra cosa crec que fugiria cames ajudeu-me, encara que el genoll estigui cardat. De nou a la sala d’urgències, el seu responsable (no sé si metge o infermer) em diu que no m’amoïni, que a la radiografia no hi ha res. Respiro, però fins que no ho vegi el cubà no em quedaré tranquil del tot.Els membres de la missió de cooperació cubana viuen en un parell de cases que no estan malament pels estàndards txadians. De lluny, veiem una dona en pantalons curts (imatge improbable a l’Àfrica), i un eco de musica salsa. Era obvi que haviem arribat. Al salo de la casa, presidit per una gran foto del comandante en jefe, un neurocirurgià amable, tropical i sol·lícit fa una primera exploració i determina que probablement no hi ha res, però que ho vegi el ‘compañero traumatólogo’. Ja respiro mes tranquil: un metge cubà, encara que sigui neurocirurgià, m’ha dit que segurament no hi ha res. Ens traslladem a la casa del costat on finalment trobaré el ‘compañero traumatólogo’, que em dirà que no res, esquinç del lligament intern de grau 1. Bena compressiva, fred, antiinflamatoris i repòs. L’alleujament és total. Creieu-me que pensava que me’n tornava a casa.En Mauricio porta dues setmanes al Txad, igual que els seus companys de ‘brigada’. Son 14 metges especialistes cubans que han vingut per dos anys en el marc del programa de cooperació sud-sud de Nacions Unides, i pel cas del Txad finançat per Líbia, coses d’en Gadaffi. Estan fatalment avorrits, no parlen francès i encara no han començat a treballar. No se’ls veu gaire animats, ni des del punt de vista professional ni des del punt de vista del pais que els ha tocat pels propers dos anys. És increïble el desinterès de les autoritats txadianes respecte el seu treball. Tenen a la seva disposició professionals d’altíssim nivell i no es preocupen de donar-los mitjans, ni d’aprofitar per formar txadians. En tot cas és admirable la qualitat i el nivell de la sanitat cubana, res a envejar als paràmetres occidentals. A mes, quan fan cooperació son uns professionals que estan totalment acostumats a treballar amb una sabata i una espardenya, sense grans mitjans. En Castro és un dèspota, però les fites educatives i de salut publica de la revolució cubana son indiscutibles.Amb en Marc ens quedem una estona xerrant amb ells, confraternant que segurament dirien ells. Crec que d’aquí uns dies compraré una ampolla de rom (m’han dit que en puc trobar), i convidaré al compañero Mauricio a que em revisi el genoll i que ens fotem uns beures a la salut de la medicina cubana.
 
  Bechir, "Docteur" i Serge
Avui m’he comprat una crossa, el genoll encara no està en forma. En Bechir i en “Docteur” han tingut un detall simpàtic. Han sabut que anava a la pota ranca i han passat per casa només per interessar-se per la meva salut. En Bechir és un dels xofers de l’equip humanitari. Parla molt poc francès però ens entenem. Algun dia ha vingut al bar amb nosaltres, però a beure coca-cola, coses de l’Islam. En “Docteur” és el guardià nocturn de la vil·la humanitària. En realitat no sé quin és el seu nom, tothom l’anomena així perquè és estudiant. L’any passat va suspendre el “bac” (la selectivitat), i segons en Marc estudiava força totes les nits. Afortunadament, aquest any té intenció de tornar-se a matricular per repetir el “bac”. Esperem que se’n surti i pugui trobar una feina millor.En Serge també ha tingut un detall simpàtic. Ha vingut al despatx i hem parlat una estona sobre el grup de treball, i al cap d’una estona de marxar m’ha trucat per disculpar-se perquè no m’havia preguntat per la pota. La veritat, ni me n’havia adonat.
 
22.9.05
  Paternitat
En aquest viatge, una de les coses que m’està sorprenent és el canvi en la percepció que tinc dels nens, òbviament fruit de la paternitat. A la porta del restaurant senegalès on habitualment anem a dinar la colla de l’oficina, hi ha sempre nens netejant cotxes i dones amb criatures demanant caritat. Un bebé brut i amb mal aspecte xuclava desesperadament els pits de la seva mare, que més que pits eren pelleringues. Difícilment devia trobar res, el pobre. La dona aguantava la criatura amb una mà i amb l’altra demanava. Certament és una imatge terrible i malauradament habitual a les ciutats africanes. Sempre fa mal als ulls, però avui me n’ha fet més, molt més. Coses de la paternitat.També recordo fa uns mesos, quan va saltar a les planes d’informació internacional la crisi alimentària al Níger, i vaig començar a repassar la web de la BBC. Hi havia una foto, força recurrent, d’una una nena cadavèrica. El peu de foto n’indicava el nom i l’edat: quatre mesos. Exactament el que tenia aleshores la Laia, fet que em provocar un calfred que em paralitzar una estona. Va ser una sensació nova. És revoltant que dues nenes nascudes al mateix temps tinguin destins tan diametralment oposats. Mentre una està condemnada a patir i a esperar que li toqui la loteria de la supervivència, l’altra viurà cuidada, protegida i estimada fins a l’obsessió.L’Àfrica és molt més que misèria, no ho hem d’oblidar mai. Recrear-se en el tòpic de la pobresa africana a mi m’avorreix, però no és menys cert que hi ha situacions que revolten.
 
21.9.05
  Barça 2 - València 2
Quin partit més lamentable!! Cañizares i Valdés mereixen un salari de 15 peles al mes. Hem vist el partit en un cinema més petit i més atrotinat que el de l’altra vegada, a més a més hi havia molta menys gent ja que no era Champions. Tot plegat més familiar, més agradable. Amb el meu company futbolista, en Beassem, quedem concentrats al bar una mitja hora abans, tot esperant que la fantàstica pel·lícula de Steven Seagal programada abans acabi. Els problemes del Barça a la banda dreta són evidents, si hi juga Oleguer hi ha més consistència defensiva, però Guily, que està en forma, es queda sense passador. I si hi juga Belletti l’atac és més incisiu però la defensa és can pixa. I el mig del camp no té profunditat, en fi un desastre. En tot cas, res que un parell de cerveses i un peixet a la brasa del riu Chari no puguin solucionar.
 
20.9.05
  Elogi d'un cripto-espartaquista vallesà (II)
En Marc Niñerola també es caracteritza per la seva intrèpida flexibilitat lingüística, i no em mainterpreteu. Vull dir que és un xicot políglota i amb habilitats evidents per les llengües, i de nou us demano que no em malinterpreteu. Amb mi parla català del Vallès Occidental d’allò més estàndard, amb els seus pares i germans en castellà (també estàndard perquè no és la llengua ni de son pare ni la de sa mare). Amb la seva àvia materna parla en alemany a crits (no és que no s’estimin, sino que està una mica sorda). I amb la seva àvia paterna, una senyora menuda i arronsadeta de Rossell que jo conec i és molt simpàtica, català de Vinaròs a crits (també està una mica sorda). Però bé, al capdavall també és català. Amb la seva xicota mexicana mexicà (ho he sentit i és cert, us ho juro), i amb els txadians francès amb fort accent txadià, irreproduible des del text d’una pàgina web. Un home intrèpid que adapta la seva llengua a l’interlocutor(a), i no em malinterpreteu.
 
19.9.05
  Elogi d'un cripto-espartaquista
En Marc Niñerola és el responsable del programa en el que estic col·laborant, i certament és un paio d’una pasta especial. Desplega una energia treballant que només s’explica perquè creu en el que està fent: donar suport a la societat civil txadiana (sindicats, associacions, etc.) en les seves reivindicacions sobre l’ús dels ingressos procedents del petroli. Treballa de sol a sol, i darrerament de dilluns a diumenge. A mi el que em resulta més admirable no és la quantitat de treball assumida (hi ha molta gent que està realment malalta), si no que creu de veritat en el que fa. Ara coincidim al Txad, però fa molts anys que el conec, des de l’època daurada de Món-3 a la UAB, associació estructuralista i neoleninista, d’aquestes de gent de 20 anys disposada a canviar el món, i que a més a més es pensen que poden fer-ho.
De família materna alemanya i educat també a l’escola alemanya d’Esplugues (per algun motiu, suposo), encara que ho nega en Marc ha llegit en la seva versió original el primer llibre del Capital de Marx i la teoria de l’esfondrament del capitalisme de Rosa Luxemburg. I, n’estic segur encara que no ho vulgui admetre, els fonaments de la dialèctica de Hegel i les crítiques a l’idealisme de Heidegger. És un veritable cripto-espartaquista, suposo que una mica frustrat perquè al Txad aplicar aquestes teories deu ser dificultós.
 
18.9.05
  Treballs agrícoles
És diumenge, i per la tarda en Beassem i la seva colla em porten a ballar en horari de discoteca de tarda a un lloc sembla ser que mític: La Plantation. L’ambient és el de txadians amb possibilitats, però no arriba a ser “pijo”. La gent beu (força) i balla (molt). És realment una festassa. A mesura que la proporció d’alcohol a la sang va creixent, les bromes pugen de to, i els meus amics insisteixen en buscar-me una txadiana per lligar. Per demanar-me si m’agradaria primeta o molsuda, em pregunten si la vull format DIN A-3 o DIN A-4!!!! A banda de l’ambient de discoteca que podríem anomenar “normal”, putes, borratxos, i militars francesos completen el paisatge.
La festa l’acabem al Chari-Jazz, un local ara sí realment popular i més atrotinat, on només hi distingeixo dos blancs: jo i un belga amb camisa de flors amb serioses dificultats per articular llenguatge verbal. És un ambient realment divertit, la gent ja va més passada de voltes amb l’alcohol, i una orquestra en directe i amb una sonorització horrorosa toca peticions del públic. Està ple com un ou. Un dels reis de la festa ha estat en Flory, un congolès que treballa als camps de refugiats de l’est. Normalment els tòpics no serveixen per res, però en aquest cas, la fama dels congolesos s’ha confirmat. En fi, a les deu cap a casa, com quan tenia 14 anys.
 
17.9.05
  Nassara
El mercat central d’Ndjamena no és diferent d’altres mercats sahelians: polsós, brut de bosses de plàstic, extremadament dinàmic, i el dissabte al matí ple com un ou. La pràctica totalitat dels comerciants són àrabs, no són pocs els que passen l’estona llegint en veu alta l’Alcorà o escoltant casets en què algú el recita. La immensa majoria dels productes vénen de la Xina o dels països de la península aràbiga (probablement són reexportacions), etiquetats en anglès, francès o àrab. La gent em mira molt, deu ser estrany que un nassara es passegi sol per aquí. Tot i ser dissabte i a més a més estar destrossat, em veig obligat a treballar, tempus fugit. No res, a la seu no hi ha electricitat i no hi ha manera d’engegar el grup electrògen. Me n’he d’anar a treballar a la vil·la humanitària on, com ja us vaig dir, tenim de tot, fins i tot cuinera, que avui ens ha fet un peix amb verdures notable. Això no treu però, que amb en Marc estiguem treballant fins al vespre...
 
16.9.05
  38 graus
La xafogor m’està destrossant, no acabo de dormir bé i després vaig arrossegant-me tot el dia. Les notícies de TV5 Afrique (canal públic francès) pronostiquen per Ndjamena 38 graus, la temperatura més alta de les capitals africanes assenyalades al mapa. Avui ha estat el primer dia de dormir al meu nou allotjament. Després de dos dies a la vil·la humanitària, he hagut de canviar a un alberg amb tot l’aire txadià. Ubicat en un barri popular molt animat i amb força vida nocturna, l’alberg-restaurant “La Gastronomia” té quatre habitacions correctes. El problema, com de fet a tota la ciutat, és l’electricitat. Si n’hi ha (que no és la situació normal), pots llegir i sobretot dormir amb el ventilador tota la nit. Ara bé, si no n’hi ha no tens ventilador, o com a alternativa pots demanar que posin el grup electrògen, que fa un soroll de mil dimonis. En fi, una llauna. En tot cas, el menjar és prou bo (lent, això sí), hi ha cervesa fresca i l’ambient és totalment txadià. Com a blanc, em seria molt fàcil entrar en el circuit dels cooperants expatriats, molts dels quals tenen veritables problemes i prejudicis a l’hora de relacionar-se amb els africans. Sense caure en tòpics postmoderns, crec que és més enriquidor obrir-se l’horitzó i mirar d’aprendre.
 
15.9.05
  Plou i fa sol
Em sento malament, les cames em pesen i no acabo de dormir bé. Fa molta calor, o almenys tinc una sensació de més calor que no pas l’any passat quan vaig venir pel juliol. Cap a l’hora de dinar he entès què passava: s’estava preparant una tempesta que estava fent augmentar la xafogor. A mig plat d’arròs amb peix, ha descarregat amb tota la seva virulència tropical. Érem sota un teulada de xapa ondulada que no ha aguantat res, sort que en aquest restaurant tenen un menjador cobert. A veure si tenim sort i refresca una mica.

En Quimi Portet em permet concentrar-me en els meus afers acadèmics. Estic organitzant un seminari per tècnics txadians i si no ho faig així m’adormo. No goso explicar-los què diu Quimi Portet: “Fart de fer frases fetes, cançons i rimetes. Busco en un diccionari un sinònim de fals. Que surti el sol i ho esborri tot, versos de monstres tronats. Gent important, toreros i bisbes, pastilles per aprimar. La meva cara de cabró al mirall”. Tot un geni. Encara recordo quan encara al Último de la Fila, algú li va preguntar perquè sempre actuava amb ulleres de sol, i va respondre, amb el seu impagable accent de la plana de Vic: “así paresco más artista”. Algun dia haurem de fer una reflexió sobre el component surrealista de la cultura catalana, clarament lligat al seu caràcter petitburgès: Quimi Portet, Jaume Sisa, Salvador Dalí, Pau Riba, Albert Pla, Antònia Font, Santiago Rusiñol, Marc Parrot, Joan Miró, Quim Monzó (potser el meu preferit, i amb bons imitadors com Sergi Pàmies i Empar Moliner), Pere Codonyan... I també trobem la conexió andalusa a Kiko Veneno, nascut a Figueres i clarament tocat per la tramuntana.
 
14.9.05
  Werder Bremen 0 – Barça 2 Crònica de l'enviat especial a Ndjamena

A primera hora de la tarda en Beassem m’ha confirmat que hi ha moltes possibilitats que puguem veure el Barça. Avui és el primer partit de la Champions i no podem fallar, una victòria fora de casa obre les portes a una lligueta plàcida i a l’accés fàcil a vuitens de final. El mateix Beassem m’informa de la desfeta ahir del Madrit davant del Lyon, i afegeix amb ànim de tranquil·litzar-me que avui el Barça netejarà l’honor dels espanyols. Astorat, intento explicar-li, no sé si amb gaire èxit, que a ulls d’un culé això no funciona exactament així. Bé, el cas és que després d’una jornada particularment esgotadora, ens presentem el Marc i jo a cal Beassem amb el xofer, i després de saludar a tota la família fem cap al cinema on veurem el matx. Els cinemes a l’aire lliure són molt populars a Ndjamena. En el nostre cas es tracta d’un pati ple de bancs amb una pantalla notable, amb un sistema de so potent, i amb un projector de qualitat més que acceptable. Programen coses cada dia, especialment pel·lícules (per dir alguna cosa) de Jackie Chan i si hi ha Champions, doncs futbol a través del Canal + francès. Sense exagerar, hi ha com 300 paios (ni una tia) disposats a seguir el partit després d’haver pagat una entrada de 100 francs CFA (uns 15 cèntims d’euro). El poble reclama el Villareal-Manchester, però amb en Beassem fem gestions amb èxit per convèncer al propietari que posi el Barça. La crònica del partit us l’estalvio, en tot cas aneu a http://www.sport.es/ o http://www.mundodeportivo.es/, o si en voleu una versió còmica a http://www.as.com/ Malgrat les dificultats del joc del Barça, cada vegada que Samuel Eto’o tocava la pilota la gent embogia. En fi, no és un gran partit i hem patit força, però com que ha acabat bé ja ens podem donar per satisfets. Un parell de cerveses posteriors per celebrar la victòria m’acaben de descomprimir després d’un dia una mica tens.
 
13.9.05
  El circ humanitari
A les 4 de la matinada, i després d’haver passat un vol tan horrorós, la percepció de l’aeroport d’Ndjamena és una barreja boirosa de suor i son. Els aeroports africans solen ser caòtics als nostres ulls: uniformes de tots els colors que van amunt i avall sense un objectiu aparent, arbitrarietats per part de la policia i dels duaners. Al Txad només arriben tres avions setmanals des d’Europa (de Paris, bien entendu), de manera que l’arribada d’aquests vols són un autèntic esdeveniment.De manera provisional m’instal·len a la casa del personal de programa humanitari d’Intermón. L’emergència humanitària de l’est del país, amb milers de refugiats del Darfur sudanès, ha fet que hi hagi en acció al Txad pràcticament totes les agències humanitàries. La casa en qüestió és un vil·la immensa amb totes les comoditats: servei domèstic, guardià, aire condicionat, electricitat, aigua corrent. L’equip humanitari té a la seva disposició 24 hores sobre 24 i 7 dies sobre 7 un 4x4 amb xofer. Comoditats que estan a l’abast de potser el 0,05% dels txadians. Lògicament no es tracta de viure com un franciscà, però a vegades et preguntes si és possible participar en el circ humanitari o de la cooperació sense reproduir esquemes colonials. Molt em temo que en sí mateix, el circ humanitari o la cooperació internacional és neocolonialisme amb poques excepcions.
 
12.9.05
  Volando voy...
L'avió surt per la tarda. Sort que no m'espera, perquè amb la pila de coses que he de fer, tindria la temptació de trucar i dir-li: "va, millor sortim demà". No he parat des de les vuit del matí i a l'hora de dinar encara no tinc feta la maleta, això de marxar de viatge sempre és un caos. Finalment, i com sempre, tot acaba sortint: me'n vaig a l'Àfrica. La Laia m'ha regalat un somriure abans de marxar que m'ha descol·locat.A Paris tinc la connexió cap a Ndjamena per la nit, que és quan surten els vols africans, en els pitjors horaris. Al costat de la nostra porta de sortida a Paris hi ha un vol cap a Luanda i un altre cap a Johannesburg, i la majoria dels seus viatgers són blancs. Per contra, per anar a Ndjamena la majoria són negres. Afortunadament vaig acompanyat, viatjo amb la representant d'Intermon al Txad, l'Achta. Com era d'esperar, a la cua de l'avió saluda a unes quantes persones, alguna d'elles notable, com el president del Parlament. L'elit txadiana és tant petita que es coneixen tots, encara que estiguin en negocis diferents. El vol és una mica horrorós per incòmode. Aquests seients tan estrets no són per la meva talla, i a més, al meu costat ha viatjat un senyor més alt i més gros que jo. Curiosament ha resultat que era l'alcalde d'Ndjamena, la capital del Txad.
 
11.9.05
  Barça 2 - Mallorca 0, bon cop de cap
El Poblenou s'ha despertat amb ressaca, i fins ben bé migdia no es copsa moviment als carrers. A mesura que cau el sol, vaig prenent consciència que demà marxo, i que fins d'aquí un mes no podré tornar-li a donar el sopar ni posar-la a dormir, a la Laia. Gronxar-la, cantar-li una cançoneta d'Albert Pla, fer-li pessigolles a la panxa i veure com se'n riu amb els ulls clucs, dir-li bona nit, i finalment acotxar-la és el meu moment preferit del dia.
 
10.9.05
  Rock the Casbah
He pogut sortir i escampar una mica la boira, de fet acabo d'arribar. La conversa que he tingut amb en Marc des del Txad m'ha fet veure que tot plegat potser és una mica més complicat, que la feina al Txad potser no serà tan planera. Ja m'ho trobaré dimarts. En fi, he quedat amb en Toni i l'Anna i hem fet cap a Sant Boi malgrat ser la festa major del Poblenou. Resulta que hi tocava en Rachid Taha a la plaça Major, en aquell festival anomenat Altaveu . El darrer concert que vaig veure d'aquest home gairebé no s'aguantava dempeus fent honor al seu cognom. Aquest cop sí que ha cantat i ho ha fet força bé, m'ha agradat. Pel fet de ser algerià de naixement i cantar en àrab, se'l fica al sac d'allò que ara s'anomena "música del món" (eufemisme per denominar música no occidental), però crec que això és equivocat, que és més aviat un rocker amb accent magrebí, la qual cosa resulta molt suggerent. No debades va ser el cantant del mític grup francès de punk-rock àrab "Carte de séjour". D'altra banda, m'ha semblat genial la idea de versionar Rock the Casbah de The Clash, a més a més en àrab: Rock el Casbah!! Tota una declaració de principis. D'altra banda i no sé perquè, m'he fixat que hi havia molts homes amb bigoti.
 
9.9.05
  Un senyor maleducat, molt maleducat

Avui he topat amb un senyor maleducat, molt maleducat, arrogant com ell sol, que es pensa que la gent té tot el temps del món per perdre'l en les seves futilitats, perquè ell i només ell és el centre del món. Efectivament, com podeu identificar a la fotografia, el personatge en qüestió és el lamentable Javier Nart. Home posseidor d'un ego i un afany de protagonisme només comparable al de Pilar Rahola.
Doncs bé, aquest senyor és el cònsul del Txad a Barcelona, de manera que és ell qui fa i desfà els visats pertinents per anar a aquest país. Per correu electrònic em van fer arribar l'imprès de sol·licitud del visat, un .pdf de dues planes. Vaig imprimir-lo i vaig emplenar-lo amb la màxima diligència de que sóc capaç, i seguidament via missatger l'imprès amb el passaport van arribar al despatx d'aquest senyor (per dir alguna cosa) al carrer Tuset. Passen els dies, i el visat que no arriba. Així que truquem a veure què passa i resulta que el visat està bloquejat perquè en realitat l'imprès no són dos fulls, sino que és un full per davant i per darrera, i com que no està emplenat així no val. Bé, el cas és que m'he vist obligat a anar-hi en persona per copiar el contingut dels dos fulls en un de sol. Grotesc. I no només això, sino que no li ha sortit dels nassos fer el visat en aquell moment: "dentro de un par de horas". La ineficiència i l'arbitrarietat administratives no són exclusiu patrimoni africà, també existeix a un luxós despatx d'advocats al carrer Tuset.

“Señor mío”, dijo el otro día Javier Nart en la tertulia de María Teresa Campos, contestando a un tele-espectador vasco y nacionalista que reclamaba más diversidad de opiniones en los debates, “la diferencia entre usted y yo es que a usted no quiere matarlo la ETA, y a mí sí. Y por eso yo me encuentro en una situación moralmente superior a la suya.”

L'anècdota il·lustra la baixesa moral d'aquest individu.


 
8.9.05
  A la pista d'enlairament

De nou de cap a l'Àfrica. Aquest cop però, em costarà una mica més. Sembla impossible separar-me de la meva Laieta. Per molt que t'ho hagin explicat prèviament pares experimentats, no hi ha manera humana de descriure el vincle que et crees amb els fills. O en tens o no ho saps.
 

ARCHIVES
de juny 2004 / de setembre 2005 / de maig 2006 /


Powered by Blogger