El Correu del Txad
12.6.04
  Lamine
Germans,la salut va millor, finalment l’accident domèstic no ha estat res, tinc el peu sencer i camino autònomament. La veritat és que en un moment donat em vaig espantar, era la quarta vegada que em feia la mateixa lesió, i la sentida va ser tremenda, i això que anava un pèl anestesiat.A les vuit del matí del dissabte, amb certa ressaca i el turmell com una pilota de tennis, posa’t a buscar metge. Era la primera vegada que necessitava assistència mèdica a l’Àfrica, i no us vull enganyar que no les tenia totes. Ara bé, Dakar és Dakar, i amb aixó ja m’enteneu. Vull dir que amb calés tens accés a serveis de nivell més que acceptable, i jo, com que sóc tubab (blanc) tinc calés i per tant no hi ha problema.Mitjançant la fantàstica assegurança de viatges El Corte Inglés, el doctor Kaouk de seguida em truca al mòbil (la importància de tenir calés). Diu que m’envia un cotxe que em portarà a fer una radiografia, i després a la seva consulta.En Lamine deu tenir uns 22 o 23 anys. Ve del sud, de la Casamance. Em confessa que pràcticament no ha fet l’escola. Jo li dic que ara que té una feina s’hi pot posar i reprendre-ho. Em respon que no pot ser, que treballa tot el dia fins i tot els diumenges, que té dos fills, i que també té al seu càrrec la dona i els seus pares. A més, treballar de xofer pel Dr. Kaouk no és cap bicoca. Les coses no són ni fàcils ni evidents, sort que en aquell moment em criden per passar a la sala de radiografies.El Dr. Pineau, aparentment francès i també aparentment radiòleg, diu que no hi ha res trencat, respiro fondo i alleujat, al-hamdulillah. Creieu-me que m’havia arribat a fer la pel·lícula d’haver de tornar abans d’hora, amb tot el sidral que això podia comportar.Finalment, el Dr. Kaouk, inequívocament àrab, em visita a la seva consulta i confirma el diagnòstic. Mentre em visita rep una trucada de l’ambaixada francesa per una urgència: demà ha d’anar a Costa d’Ivori a repatriar un francès amb avió medicalitzat. Més enllà del que em pugui semblar les oportunitats que tenen uns i altres, em tranquil·litza saber que és un metge de confiança.La consulta està decorada amb fotos d’avions militars, i fins i tot hi ha una mena de maqueta amb armes automàtiques de joguina. No m’estranyaria que fos metge militar, i que l’evacuació de Costa d’Ivori tingués a veure amb la situació de calma tensa que viu el país, amb nombroses forces franceses d’interposició.Davant meu, a la cua de la consulta, hi ha dos espanyols, jo diria que andalusos (“joé qué caló”, afirmava un, que a més a més exagerava perquè no en feia tanta). A Dakar hi ha certa presència d’andalusos, canaris i gallecs, relacionada amb la pesca. La pesca ja és la principal exportació senegalesa, molt per davant del cacahuet, el cultiu colonial.A migdia torno a ser a casa, estic destrossat de l’activitat frenètica d’aquests dies, i el meu (gran) peu es mereix un descans. Anul·lo una cita amb un professor del CREA (què us penseu, que no penco o què?), i em regalo amb una migdiada.
Per la nit hi ha sarau a casa, això és un riu de gent. Francesos, franceses i africans assimilats en molts aspectes. És absolutament necessari per part meva, que faci un esforç per tenir clar que l’Àfrica que estic vivint és real, però que no té res a veure amb el que viu el 99% de la població. I no parlo només de la pobresa, sino també de l’estil de vida. Hi ha molts senegalesos que no són pobres i que porten una vida poc o gens occidentalitzada. M’encantaria sortir de Dakar, però no podrà ser. De fet, per veure segons què no cal sortir de Dakar, a qualsevol barri de la banlieu la vida es complica per molts dels seus habitants, i la pobresa t’escup a la cara tota la seva obscenitat.
 
Comments: Publica un comentari a l'entrada

<< Home

ARCHIVES
de juny 2004 / de setembre 2005 / de maig 2006 /


Powered by Blogger