Mus, mus Vist l’èxit de la primera crònica, em veig amb l’obligació de satisfer als meus lectors. Abans de res, como els senegalesos, us preguntaré com esteu de salut i com va la família. Jo estic bé, i la meva família també, al-hamdulillah. Els meus progressos amb el wòlof també van bé, avui he après a dir “abocar”, es diu “rot”.El sol no acaba de sortir a Dakar, està sempre enteranyinat, fa ressol. D’altra banda, la calor m’està respectant molt i molt, i al Sahel no sabeu com s’agraeix. Està fent temperatures primaverals, a migdia deu arribar a 26-28 graus, i de matinada t’has de tapar. Es dorm de meravella. Això sí, a les 7 del matí, el soroll del carrer ja em desperta. Els senegalesos fan horari de pagès, a punta de dia ja hi ha moviment. Davant de la meva finestra hi ha un ferrer, i a les set del matí ja sento el moviment de la furgoneta i del material amunt i avall, i també els riures incontrolats i les converses amb un to de veu un pèl superior al que estem acostumats. Els senegalesos, com en general a l’Àfrica Occidental, són molt expansius i vitals. Riuen tot el dia, i en situacions aparentment serioses, com en els ministeris. La veritat és que dóna vida el bon humor que gasten.En aquest tres dies Déu n’hi do les coses que tinc per explicar. El dimecres vaig estar a un parell de centres de recerca que em van impressionar gratament. Primer vaig estar a CODESRIA (council for the development of social science research in africa), que resulta que tenen la seu continental a Dakar. Un pou d’informació que, òbviament, no podré absorbir. Després vaig anar a CRDI (Centre de Recherches en Développement International), que depèn del govern canadenc, però que és independent de l’agència de cooperació de Canadà. A Dakar tenen la seu per Àfrica occidental i central. Realment es veu que tenen mitjans, l’edifici està molt ben acondicionat pels estandards senegalesos. Tenia la referència d’un tal Moussa, i el tio em va rebre amb els braços oberts. Entre que són expansius i aquest semblava que tenia poca feina, la combinació va ser perfecta. Em va començar a recitar trossos de poemes de Garcia Lorca, i també em va preguntar què feia l’Aznar. Bé, el cas és que al CRDI tenen línies de recerca molt interessants i disposen de força documentació. Vam estar xerrant molta estona, em trobava a gust, em va saber greu marxar i no poder-li recitar cap poema sencer de García Lorca.Vaig arribar a casa una mica estressat, la quantitat d’informació a gestionar és enorme, i vaig començar a veure que 15 dies no seran pràcticament res. Fins i tot em vaig desanimar una mica, el propòsit de la recerca no el veia prou sòlid sobre el terreny.He estat tot el dia al “meu” despatx de l’IFAN, amb vistes a l’ocèa. Connectat a Internet amb banda ampla en un edifici que cau a trossos, paradoxes africanes. En algun moment, no vaig poder evitar pensar que estava just davant d’una de les rutes marítimes més sinistres de la història de la humanitat, la que mena de la península de Cap Verd al nordest de Brasil. No són pocs els que afirmen que demogràficament, i malgrat el neomalthusianisme encara vigent, Àfrica encara no s’ha recuperat de la tracta negrera. A l’hora de dinar tinc l’oportunitat de fer una cosa que encara no havia fet: mirar la tele. De viatge onsevulla, és convenient mirar la tele, escoltar la ràdio i llegir diaris, és una manera excel·lent de prendre el pols de qualsevol país. El noticiari és molt avorrit, i gairebé tot són actes institucionals del govern. El culebrón brasiler doblat al francès (“Joseduardu, je t’aime”, “Mariafernandá, ne me quittes pas”) tampoc no té massa interès. El que sí que té més gràcia són els vídeos musicals de producció local. Els dos que he vist són de hip-hop, fet que em confirma que als senegalesos els encanta aquesta música. De fet, a França la cultura juvenil negra també és molt hip-hopera, i no cal dir a EEUU. Odio profundament el hip-hop, per tant m’abstindré de comentaris musicals. El que m’ha fet gràcia és veure com en un d’ells es feia una ostentació tecnològica exagerada. El cantant, molt jove, sortia amb un scooter, i també en un tot-terreny japonès enorme. Resulta que el tio es volia lligar a una tia que en tot el vídeo no es desenganxa d’un reproductor de CD mentre juga amb un telèfon mòbil enviant (i rebent) SMS. El tio més tard surt a l’estudi manipulant una enorme taula de mescles. Ah, i cantava en francès (el de l’altre vídeo cantava en wòlof). Tota una apologia de la modernitat, i això ho dic sense ànim de crítica, sino com a simple constatació de que hi ha una Àfrica moderna i modernitzant.Al caure el sol, a la platja de l’IFAN apareixen centenars de nois que baixen a fer esport. L’impacte que ha tingut l’èxit de la selecció de futbol al Mundial de Corea es fa veure. De fet, per tota la ciutat hi ha molts joves que van amb la samarreta de la selecció. Em fa certa gràcia comprovar que fan exercicis típics d’escalfament de futbolista i poca cosa més. Curiosament, després no juguen a futbol!!!Abans de retirar-me no he pogut evitar la temptació d’anar a fer una visita al mercat de peix de Soumbediune (pronuncieu “sumbedyún”), ben bé al costat de casa. Feia tres anys que no entrava en una platja africana. En un escàs minut he recuperat olors i sensacions. Tot el món Lebu concentrat en una platja. Piragües de mil colors, peixos de tota mena acabats de sortir del mar, camàlics, nens que t’empaiten perquè els compris la bossa de plàstic amb la que t’enduràs el peix i, sobretot en aquella hora, dones. Les venedores són bàsicament elles. Grosses, cridaneres, rialleres.Els sopars que aquests dies he tingut a casa, poden ser moltes coses però no pas avorrits. Sempre hi ha algú altre que passa. De manera que els de la casa, que som quatre, sovint acabem en minoria. Dels dos companys que tinc, Antoine i Candice, ella està aparellada amb en Hamoude, un senegalo-libanès de Dakar. En Hamoude sempre porta algú a sopar, la seva germana petita, el seu cosí, o simplement col·legues. Avui han vingut una algeriana que va fugir del terrorisme del seu país per instal·lar-se a Dakar, i una senegalesa que porta bessonada, motiu d’animada conversa, com us podeu imaginar. També passa per casa el veí, en Robert, un senegalès cartesià extraordinàriament cultivat que treballa com a traductor per la Comissió Econòmica per Àfrica de Nacions Unides, i que sovint està a Addis Abeba, la capital etíop i seu de la Comissió.
(parèntesi per la Yoya i demés iniciats:La conya ha estat que la prenyada ha començat a dir-li “mus, mus” al Robert. Per què? Perquè en Robert és serer i la llegenda diu que els serer es transformen en gat quan volen. Quan a Senegal algú vol fer emprenyar algú serer, simplement li diu “mus, mus”, que vol dir “gat, gat”)
Els libanesos de Dakar formen una nombrosa comunitat, i són molt visibles. Aparentment no viuen a part, se’ls veu força barrejats amb els autòctons. Econòmicament formen part de la classe dominant, però en tot cas no són hegemònics. Ara bé, és cert que al país els negocis mitjans o grans (concessionaris de cotxes, magatzems, mitjà i gran comerç), i també una part de la classe professional (metges sobretot), són libanesos. Aquesta és una característica de totes les excolònies franceses. Recordo que a Mauritània o Malí passava el mateix. N’hi ha que són senegalesos de segona i tercera generació. Se’ls veu molt afrancesats i amb un estil de vida molt europeu. Malgrat això, tots els que he conegut parlen wòlof perfectament, conserven l’àrab libanès per parlar entre ells. Pel carrer, moltes noies que fàcilment identifiques com a libaneses van amb el cabell totalment tapat, senyal del rigor religiós d’algunes famílies.
És el primer país musulmà que visito després de la caiguda de les Torres Bessones, amb la qual cosa, la qüestió religiosa mereix algun comentari. L’Islam que detecto pels carrers de Dakar no ha canviat tant en els últims tres anys. Potser sí que veig més noies amb el cabell tapat, tant autòctones com libaneses. Però també és veritat que m’esperava veure més imatges de Bin Laden, ja que m’havien dit que moltíssima gent portava samarretes amb la seva imatge, i que els autobusos (els inversemblants “Niaga Niaye”) també estaven decorats amb fotos del saudita. Ni una cosa ni l’altra. Com Bush, hauré de continuar buscant a Bin Laden.  ¶ 19:56