El circ humanitari A les 4 de la matinada, i després d’haver passat un vol tan horrorós, la percepció de l’aeroport d’Ndjamena és una barreja boirosa de suor i son. Els aeroports africans solen ser caòtics als nostres ulls: uniformes de tots els colors que van amunt i avall sense un objectiu aparent, arbitrarietats per part de la policia i dels duaners. Al Txad només arriben tres avions setmanals des d’Europa (de Paris, bien entendu), de manera que l’arribada d’aquests vols són un autèntic esdeveniment.De manera provisional m’instal·len a la casa del personal de programa humanitari d’Intermón. L’emergència humanitària de l’est del país, amb milers de refugiats del Darfur sudanès, ha fet que hi hagi en acció al Txad pràcticament totes les agències humanitàries. La casa en qüestió és un vil·la immensa amb totes les comoditats: servei domèstic, guardià, aire condicionat, electricitat, aigua corrent. L’equip humanitari té a la seva disposició 24 hores sobre 24 i 7 dies sobre 7 un 4x4 amb xofer. Comoditats que estan a l’abast de potser el 0,05% dels txadians. Lògicament no es tracta de viure com un franciscà, però a vegades et preguntes si és possible participar en el circ humanitari o de la cooperació sense reproduir esquemes colonials. Molt em temo que en sí mateix, el circ humanitari o la cooperació internacional és neocolonialisme amb poques excepcions.  ¶ 20:20