VISCA LA MEDICINA CUBANA!!! Acabo d’arribar d’una consulta mèdica improvisada en diumenge al matí. Ahir dissabte vaig anar a veure en Beassem a l’hospital, que estava convalescent d’una operació, i quan baixava del cotxe vaig fer tal mal gest amb el genoll que em va fer crec. No va ser una sentida insuportable, simplement vaig notar que el genoll marxava de lloc i tot seguit no era capaç de posar el peu a terra. Certament em vaig espantar una mica, mai no he tingut res als genolls. Per un moment em vaig imaginar al costat d’en Motta, en Gabri, en Larsson i en Edmilson fent cua a la consulta del Dr. Cugat a Barcelona. Be, vaig arribar com vaig poder a l’habitació tot sol. El noi de l’hotel em va portar una mica de gel (un petit miracle a aquelles hores), i he passat com he pogut la nit, sense ni tan sols poder trucar a l’assegurança a Madrit.Finalment aquest mati he pogut trucar a l’asseguradora i la seva resposta ha estat esperable: no tenim xarxa d’assistència al Txad i per tant espavila’t i ja ens passaràs la factura. De seguida en Marc i en Jorge (un xilè responsable de l’ajuda humanitària d’Intermon) m’han donat la millor noticia possible: ‘coneixem un traumatòleg cubà’. Fantàstic!! M’he quedat molt tranquil. De totes maneres, cal fer-se una radiografia, i després d’acudir a una clínica privada on només en fan els dilluns, dimecres i divendres, arribem a l’Hôpital Général de Réference Nationale, l’estructura sanitària publica mes important del pais. Amb l’objectiu de fer-me una radiografia i després anar a buscar el ‘compañero traumatólogo’, entro per urgències. Se’m fa difícil descriure l’estat de les instal·lacions, simplement fan por. Amb una cadira de rodes, que de fet no esta malament, un auxiliar vestit d’un taronja com el dels presos de Guantánamo em passeja per les instal·lacions buscant la sala de radiologia. És una simple radiografia i per tant no hi ha motiu per amoïnar-se. Ara, si m’haguessin de fer qualsevol altra cosa crec que fugiria cames ajudeu-me, encara que el genoll estigui cardat. De nou a la sala d’urgències, el seu responsable (no sé si metge o infermer) em diu que no m’amoïni, que a la radiografia no hi ha res. Respiro, però fins que no ho vegi el cubà no em quedaré tranquil del tot.Els membres de la missió de cooperació cubana viuen en un parell de cases que no estan malament pels estàndards txadians. De lluny, veiem una dona en pantalons curts (imatge improbable a l’Àfrica), i un eco de musica salsa. Era obvi que haviem arribat. Al salo de la casa, presidit per una gran foto del comandante en jefe, un neurocirurgià amable, tropical i sol·lícit fa una primera exploració i determina que probablement no hi ha res, però que ho vegi el ‘compañero traumatólogo’. Ja respiro mes tranquil: un metge cubà, encara que sigui neurocirurgià, m’ha dit que segurament no hi ha res. Ens traslladem a la casa del costat on finalment trobaré el ‘compañero traumatólogo’, que em dirà que no res, esquinç del lligament intern de grau 1. Bena compressiva, fred, antiinflamatoris i repòs. L’alleujament és total. Creieu-me que pensava que me’n tornava a casa.En Mauricio porta dues setmanes al Txad, igual que els seus companys de ‘brigada’. Son 14 metges especialistes cubans que han vingut per dos anys en el marc del programa de cooperació sud-sud de Nacions Unides, i pel cas del Txad finançat per Líbia, coses d’en Gadaffi. Estan fatalment avorrits, no parlen francès i encara no han començat a treballar. No se’ls veu gaire animats, ni des del punt de vista professional ni des del punt de vista del pais que els ha tocat pels propers dos anys. És increïble el desinterès de les autoritats txadianes respecte el seu treball. Tenen a la seva disposició professionals d’altíssim nivell i no es preocupen de donar-los mitjans, ni d’aprofitar per formar txadians. En tot cas és admirable la qualitat i el nivell de la sanitat cubana, res a envejar als paràmetres occidentals. A mes, quan fan cooperació son uns professionals que estan totalment acostumats a treballar amb una sabata i una espardenya, sense grans mitjans. En Castro és un dèspota, però les fites educatives i de salut publica de la revolució cubana son indiscutibles.Amb en Marc ens quedem una estona xerrant amb ells, confraternant que segurament dirien ells. Crec que d’aquí uns dies compraré una ampolla de rom (m’han dit que en puc trobar), i convidaré al compañero Mauricio a que em revisi el genoll i que ens fotem uns beures a la salut de la medicina cubana.  ¶ 13:57